El poble

Desmemoriats, adinerats, aventurers, desgraciats, prestamistes i catòlics. Són sis perfils triats a l’atzar sobre diferent tipus de gent que qualsevol dia, i a qualsevol hora, ens podem creuar pel carrer. Segurament molt diferents, amb mil històries al darrera i, probablement, tots ells patidors en els últims temps. Faig un petit traç sobre sis exemples del que, entre la magnitud, podríem trobar si ens dediquem a desbrossar la paraula poble. Un mot, m’atreviria a dir dels que més, difícilment catalogable al voltant d’alguna estructura sòlida, fixa i hermètica. Més aviat evoca a idees plurals, complexes i també mutants.

La nostra existència, sortosament, és molt més complicada, difícil i matisada que no una simple reducció a  un tot unidimesional. No és el mateix haver nascut a l’Empordà que haver-ho fet a La Terra Alta. Els paisatges ens determinen el caràcter i la manera de pensar, són com un motlle del qual no ens escapem. Parlo dels paisatges però ho podria fer de les amistats o de molts altres exemples. D’un pagès de La Selva, d’una botiguera d’Osona o d’un empresari del Berguedà. Cares diferents i històries separades que no hi caben sota un paraigua.

Desconfieu dels que s’erigeixen en representants d’aquest poble sobre vés a saber quina autoritat autoproclamanda després d’una assemblea que de democràtica no en té res. Desconfieu dels que volen decidir per vosaltres, perquè la vostra llibertat individual no té preu. Desconfieu dels que creuen que en una plaça poden decidir el futur de tots.

I si teniu temps, els hi podeu recitar EL POBLE, de Miquel Martí i Pol:

El poble és un vell tossut,

és una noia que no té promès,

és un petit comerciant en descrèdit,

és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

 

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,

és un paperet damunt la sorra,

és la pluja fina de novembre.

 

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,

és el petit desfici del diumenge a la tarda,

és la família com a base de la societat futura,

és el conjunt d’habitants, etc., etc.

 

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,

és la meva veu i la vostra veu,

és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç

i de la nostra veu

i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu

i tot d’altra gent que no coneixes,

i els teus secretsi els secrets dels altres.

El poble és tothom,

el poble és ningú.

El poble és tot:

el principi i la fi,

l’amor i l’odi,

la veu i el silenci,

la vida i la mort.

 

 

 

 

L’Univers Surreal

L’Univers Surreal

L’univers és surreal. Suposem que està ple de pardals neòfits, dictadors fracassats i crancs saberuts. Buit d’elefants mutilats, rosses estúpides i dimonis perduts, però mai ho sabrem. Passiu-ho ve i moltes gràcies sempre ens diu el guardià de les essències. No ens deixa descobrir les interioritats d’aquest univers. Sempre ens ha dit que només hem de saber que és surreal. “Què hi voleu anar a fer?”. “Aneu a pendre pel cul!

No encén mai els fanals ni es preocupa per la decoració. Ni espelmes, ni cintes de colors ni globus ben inflats. Res de res. Mà de ferro universal. Ho transforma al seu gust, sense que ningú se n’adoni. És el pati de casa seva, toca les estrelles, rega les flors i hi penja el retrat del seu polític preferit: “m’agradaria haver pogut evitar l’assassinat d’en Kennedy”. Joventut, bellesa, energia i intel·ligència. Ell no ha tingut mai res de tot això, ni la joventut. No es pot dir que algú hagi pogut gaudir de la seva joventut quan ha estat tota la vida obsessionat a mantenir el secret de l’Univers Surreal i no ha fet res més.

És per això que sempre se’n recorda d’en Kennedy. Era la viva imatge del triomfador modèlic que sempre havia somiat ser. I de sobte, mort. Des del dia de l’assassinat del seu ídol va començar a pensar que la seva vida no era tant ruïnosa com creia. “Potser la sort de ser un gran perdedor és que ningú et vol veure mort”, es repetia cada nit, impertèrrit davant del seu mirall de fang, abans de tancar amb clau l’Univers Surreal i anar a dormir.

La rutina el corroïa per dins, però ell sabia que tenia una missió que no podia abandonar. No podia permetre de cap manera que tots els secrets de l’Univers Surreal deixessin de ser el que són, secrets. Hi havia masses coses en joc. Té gravada a la memòria la frase que l’hi va dir el seu pare abans de morir: “fill recorda que sense pa, aigua i sal no som ningú”. Encara no l’hi ha acabat mai de trobar sentit a les últimes paraules del seu pare, però el que sempre ha tingut molt clar és que havia de respectar el llegat familiar.

Fa molt temps que va desafiar la pluja d’hostilitats i les temptacions d’anar pel mal camí. Sovint l’han intentant il·luminar amb un tros de cel, però no ha oblidat mai la figura del resistent. Guarda la clau perquè res canviï i els sospitosos de l’ànima venuda no posin en funcionament el vaixell dels minuts contats.

Fins el dia d’avui ho ha aconseguit, ningú ha pogut saber que s’hi amaga darrera la porta de l’Univers Surreal. Ara quan es mira al mirall ja no pensa amb en Kennedy. Ara, abans d’anar a dormir, es mira al seu mirall de fang i, amb el cap ben alt, aires de presumit i mirada desafiant es diu a ell mateix: “en Kennedy, qui era aquest?”.

El futur

El futur vesteix de gala. Vivim dies estranys, amb melodies que ens desorienten. Em volta pel cap un desig en forma de rellotge de sorra. M’agradaria que es complís i casar-me amb el futur. Demano un drama embolicat amb paper de vidre, ja que veig que és l’única solució per poder aturar aquesta maleïda atracció. La vull evitar, però té forma d’avió de paper que mai s’estavella.

Vull estar en el meu futur. Un futur on ja no hi hauran famílies i on contaré els dies que em queden per no ser-hi. Però camino ernere, amb un ull mirant al passat. Descalç per un camí ple de vidres trencats, on la gent només abraça roses amb espines. Respiren, parlen sense escoltar-se i no enten ni el com ni el perquè de tot plegat. Són l’autocomplaença en forma de cadàver.

Estriparé aquest passat per buscar el pany que em deixi créixer. La clau que em porti a un futur sense gravetat, que em faci perdre la memòria i em deixi viure on no existeixen els desitjos de veritat. La impersonalitat d’aquest futura serà alta com un mur, un espai en blanc per oblidar la crueltat de no tenir aquella heroïna en forma de llamp. Aquell misteri caigut del cel embolicat dins un sac ple de sang. D’aquest futur ja només en queda parlar-ne per no dir-ne res, entre ferides i desenganys. Que passin els dies i que arribi. Que m’exploti a les mans. Que m’ajudi a perdrem i a reiventar aquestes cendres que ofeguen als més valents. Mira’m bé, que mai desespero.

El dia de demà

Dels pulmons a la boca, passant pel cor, hi ha un gran recorregut. És un trajecte ple de sospites, de jerseis fets de llana i de gent que escolta però no parla mai. Potser no hem desenvolupat prou la imaginació com per poder gaudir del que significa viure realment, aconseguir trobar la plenitud a través de quatre veritats que ens rebelin que ser feliç potser vol dir viure en el món dels secrets. Hi ha veus de fons que són com les papallones, quan despleguen les ales fan crits que travessen el planeta, deixant un rastre d’esperança a la cara dels que volten perduts.

Hi ha música que aconsegueix aïllar-me, una medecina ambigua envoltada de llum que em fa creure que no hi ha res important. Em deixa escapar-me una estona, m’aproxima a la profunditat més carnal. És un lloc ple de fulles que sobreviuen a la força del vent, i on els mals de cap no existeixen. El ritme em recorda a la tardor, la millor estació de l’any, sobretot després de dinar. Representa un intercanvi d’aparences que no necessisten les lletres de ningú.

Però igualment vivim perduts entre ordres estúpides i cançons sens ànima. Hem de buidar les butxaques i intentar trobar-hi un paper amb l’adreça del paradís etern. Deixar de donar voltes buscant coses que no existeixen i començar a somiar amb la plenitud vital. Aprendre a protegir-nos de lleialtats prefabricades i exercir la vertadera responsabilitat. Començar a buscar llocs on estar tranquils, reinventar veus i llibres, fer salts mortals i pintar en els miralls imatges de records barrejats amb històries que no poden esperar més. Miri on miri veig que hem de prepar-nos per tornar a ser infants i seguir el ritme dels dies perduts. En el fons tampoc hem de témer res.

Quan l’aigua bull

No sempre podem tenir el que desitgem. Quan posem aigua a bullir el vapor se’ns escapa de les mans. Per molt que veiem que l’aigua experimenta plaer sabem que aquell moment no formarà part de l’eternitat. La brevetat és un període de temps líquid, s’esmuny de les mans, ens abandona per fluctuar per damunt nostre fins a arribar allà on descansen els privilegiats.

Hi ha històries que neixen de les casualitats, tenen l’embrió en forma d’atzar i suposo que és per això que ens enganxen. Són directes, nocturnes i carregades de benzina. El batec del cor pateix accelerades brusques i, tot i que les suporta, brama per reivindicar i recordar-nos que sense ell només existeix la foscor més absoluta. La intensitat d’aquestes històries mai s’ha mesurat amb graus, es mesura amb la soledat, amb el canvi brusc i cruel de passar de tenir a no tenir, de compartir a no compartir. És quan comença la travessia pel desert. A tots ens n’han parlat del desert, però pocs hi han estat. El recorregut es fa llarg, pesat i sofert però a dins el cap sempre hi transportem el record d’allò que vam viure. És el que ens dóna l’energia per no abandonar, per conservar les forces que ens ajuden a fer passos endavant i no enrere. Hi ha moments que creiem en la infinitat del camí però per sort recordem que un dia algu ens va ensenyar que tot té un principi i un final, que el recorregut natural de les coses es fonamenta en un punt de partida i en un d’arribada.

La travessia arriba al seu final i tornem a descobrir el valor de la proximitat, l’essència de les distàncies curtes, del contacte, de la música en viu i de l’intercanvi de voluntats guardades en un calaix. Per desgràcia totes aquestes sensacions les comprimim en espais temporals reduits, i tot i ser conscients de les limitacions que ens apreten el clatell, som capaços d’ignorar el que tenim en contra. I potser ben bé sense saber-ho fem passos per començar escriure històries com les d’abans. De cop i volta ens cau a sobre una sobredosis de realisme, però hem decidit que començarem a creure en la bellesa.

Fent memòria

Mai m’han ensenyat a caminar per sobre l’aigua. Jo no sé si tenia el costum d’arribar als extrems de no respirar, però avui he après que mai hem d’oblidar que els jardins s’han de regar. M’agradaria mostrar respecte per tot el que em toca viure però se’m fa dificil a aquestes alçades. L’altre dia vaig entrar a una església, feia molt que no ho feia. La veritat és que en els últims anys només hi he entrat per casaments o defuncions. Suposo que morir-se és com fingir que res ens importa, que negociar la meitat del que som és com llençar monedes en una màquina que sabem que no ens les tornarà. Em fa molta ràbia reconeixer-ho, però saber que demà ens atraparà un exercit de malcarats em retorna a aquells jocs que fan que les pupiles perdin l’orientació.

Un dia em van enseyar que no renegués, que parlar bé formava part de la rectitud humana. La gent especial neix del no res, per molt que la mirin saben veure que en el joc de viure s’ ha de saber perdre i enganyar quan convé.

Descartarem fer volar coloms perquè d’estúpids ens en sobren, i massa sovint planegen sobre nosaltres . Volem tornar a començar però només fem que respirar cendra. Celebrarem que tot continua igual i que els dies no ens portaran enlloc .

Ja sé que no té gare sentit tot el que escric, però aconseguir barrejar glops de pebre amb aire pur és com abandonar aquelles històries sense ni principi ni final, històries que quan et tombes en el sofà i reflexiones desitjaries ser un geni per saber on comença i on acaba tot.

Serà un viatge llarg, ple de bombolles, de camins artificials i de fantasmes. Quan respirem correrem el risc que els timpans ens rebentin. Perquè? No ho sé, només intento veure que ja no hi ha res natural, que somiar en cossos prohibitius és estar tant lluny de la realitat que acabem decidint que és millor viatjar a paraïsos artificials.

Tant lluny que ja no sé si puc arribar on ets. Tant lluny que m’agradaria saltar per no tornar a tocar de peus a terra. Transportar-me a un lloc on el mal de cap no existeixi, on les veritats no tinguin a veure amb la memòria, sinó amb les mentides.

Segurament tot acabarà amb flames que ho desfaran tot . Tant l’hi fa, jo encara tinc l’ esperança que arribi una tropa d’ocells que ens farà veure que potser mai hem sabut veure que estem aquí per dubtar, per tenir la certesa de tenir amics que saben què vol dir pensar i actuar.

Potser això només servirà perque em diguis que tot està molt verd. Voldràs que una part de mi acabi allà on acaba la gent que perd tot el que té. La llibertat negativa implica això. S’ expressa quan algu perd tot allò que té. No tenir res a perdre, descobrir que des de la misèria tambe pot néixer la llibertat, és tenir molta imaginació, però una imaginació que ens fa falta, que ens recorda que sovint canviariem una vida plena d’estranys per deu minuts de celebracions.

Deixarem que tot es cremi dins nostre perquè aparegui una nova veu que ens ensenyi a parlar amb el cap ben alt i amb els braços apuntant a l’ infinit. A partir d’ ara reconeixerem a la gent que mai ens ha mirat a la cara, gent que ha odiat la bondat de la franquesa i que ha preferit apunyalar els que tenia davant només perquè els inútils que dormen desperts aprenguin a respectar els records dels que ja no estan entre nosaltres.

El camí del temple

Consolidar-se suposa més esforç que arribar. El segon paper blanc sempre és més difícil que el primer. És com pujar escales de dos en dos, que a vegades ens fan falta telescopis per veure que estem molt lluny, tant lluny que no podem tocar de peus a terra.

A qualsevol altre lloc ens dirien que pretenem tenir carreteres plenes de bolets o boscos il·luminats amb faroles. Jo crec que es tracta de molt més que tot això. Es tracta, en el fons, d’arribar a una estació des de la qual tot es vegi millor. No tornar mai més perquè no som ningú, deixem-ho clar. Viure en el terreny de l’emoció, d’arriscar-se i que ningú respongui. Passejar pel costat salvatge dels equilibris impossibles no té res a veure amb conductes d’herois fracassats. En aquest camí segurament trobarem de tot. Cocodrils afamats, amics retrobats de quan anàvem als llocs de sempre, fum de mal respirar, músics col·locats i fins i tot dones de moral dubtosa. A dins la motxilla hi portarem poques coses però imprescindibles. Quines? Ja ho pensarem.

De moment deixa’m parlar-te de temples. Temples que ens amarguen i ens cremen els ulls. Es fa difícil descriure’ls, segurament per la seva olor breu i inflada. Està ple d’ocells sense memòria i només una porta que ens ensenya què vol dir la foscor. Hi trobarem gent imaginària i desconeguts que deixaran de ser-ho, pares i fills que mai han arribat a parlar de veritat, perquè no han sabut com fer-ho,vgent que ha transitat pel seu propi món de coses misterioses sense resposta.

Han volgut trobar el moment de plantar cara però se n’han oblidat amb tanta celeritat que han descobert que el nord no existeix. No esperen cap resposta d’una cara amable i somrient. Més aviat han trobat cares amb el sarcasme com a bandera. Per sempre no hi ha res, ni els udols dels llops. Però això ells no ho descobriran mai perquè el pas dels anys els hi fa tremolar tot. Han deixat de saber qui és aquell altre que era part d’ells. Estan perduts entre invents i realitats, senyals de fum que no tenen destí i creences en cossos deformats. Esperaran que arribi el dia que caigui la bandera, el dia que per fi podran deixar de parlar amb les mans i que saltar ben amunt voldrà dir que tornen cap a casa.